Post by Roots for Sustainability (R4S)

El 2020, #LarryFink, CEO de #BlackRock, la gestora d'actius més gran del món, escrivia: "el risc climàtic és risc d'inversió". Si fem un salt al 2026, la seva carta anual no conté ni una sola menció a #ESG, #sostenibilitat, #NetZero ni canvi climàtic. Fink ha protagonitzat, en set anys, una retirada lingüística que va més enllà d'un canvi d'estil. El 2018 parlava de "propòsit". El 2020, de risc climàtic. El 2021 exigia plans de “net zero”. El 2022 es posava en guàrdia: "no som woke, som capitalistes". El 2023 va abandonar el concepte ESG. El 2024 va encunyar el terme "pragmatisme energètic". I el 2026? Infraestructures, tokenització i IA protagonitzen el discurs. No és només retòrica: el suport de BlackRock a resolucions ambientals ha caigut del 53% a menys del 2%. Ha sortit de la Net Zero Asset Managers initiative. Ha eliminat "sostenible" del nom de més de 50 fons. I manté més de 400 mil M$ en actius fòssils davant d'uns 5.000 M$ en infraestructura neta. Curiosament, a la mateixa carta, Fink explica com les famílies que van invertir de forma consistent durant dècades — passant per guerres, crisis i pandèmies — van veure créixer la seva riquesa. La seva conclusió: la clau és mantenir la convicció i no sortir del mercat quan ve la incertesa. És un bon consell. Però resulta difícil no fer el paral·lelisme: si la sostenibilitat representava un risc d'inversió real al 2020, les condicions que la feien rellevant no han canviat ara al 2026. Ara, el que ha canviat és el clima polític. La pregunta que ens fem és: quan la sostenibilitat es "vesteix" de negoci per entrar als comitès de direcció, l'estem empoderant o l'estem descafeïnant? Mateixa tassa, mateixa aparença, però sense l'ingredient que et desperta. Estem davant d'una forma de domesticació del terme? El sistema absorbeix el llenguatge de la transformació fins a desactivar-ne la substància. Però no tot és retirada. Un 87% d'empreses nord-americanes han incrementat la seva despesa en sostenibilitat mentre abandonaven el vocabulari: ho anomenem "greenhushing". Les que ho tenen integrat continuen invertint-hi, simplement ja no en fan bandera. I aquí és on a R4S ho tenim clar: el problema no és que la sostenibilitat parli el llenguatge del negoci, ha de fer-ho. El problema és quan existeix com a etiqueta separada, com a departament, com a estratègia paral·lela. Perquè llavors es pot afegir i retirar segons bufi el vent. El que es pot etiquetar, es pot des-etiquetar. La resposta: fer que la sostenibilitat sigui tan estructuralment inseparable de l'estratègia i la governança que no necessiti un nom propi. Tan senzill com adonar-nos-en de que l’estratègia de sostenibilitat i l’estratègia de negoci en son una de sola. Sostenibilitat no descafeïnada, sinó dissolta: invisible, no per ser absent, sinó per ser arreu. Vosaltres, com ho viviu? La sostenibilitat a la vostra organització és inseparable de l'estratègia o encara depèn d'una etiqueta que es pot retirar? #R4SThoughts🧠 Marc Rams